Esmorzars filosòfics. tema:"que entenem per art?. a càrrec de toni rifé.28 de març 11:30
Apuntados
6
Plazas libres
19
-
📅
fecha 28 mar 2026
-
🕐
comienza 11:30 - finaliza 14:00
-
🪇
Hombres y mujeres de 18 a 98 años
-
📈
Visitas 83
🔈
🗺 ¿Dónde se hace?
Cafè de l-òpera La Rambla 74 Ciutat Vella Barcelona.Linea3
🌅 Punto de encuentro
Primer piso,sala a la derecha
📜 Información
Normes:
✓Tertulia amb moderador.
✓Temps d-exposició 4 minuts.Es demana la paraula .Las propers intervencions són de tres minuts
✓ Es una activitat gratuïta, pero es te que fer una consumición .
✓Demanar a barra y pujar-ho un mateix,a menys que no pugueu
✓Demanem puntualitat, sinó pots arribar a l-hora,espera per colocar-te,si algú esta parlant.
✓ Apagueu el telèfon,si us plau.
✓ A la 1 del migdia ,parem per decidir nou tema,i fem llista de qui es queda a dinar .
QUÈ ENTENEM PER ART?
Començaré amb una confessió: de la mateixa manera que presumeixo de tenir una oïda musical educada, reconec que la meva sensibilitat per algunes altres arts, - i l-art plàstic, en concret -, és més que discutible, tot i així la expressaré, arriscant-me a quedar com un ximple, hi donant per suposat que em veuré obligat a encaixar més d-una crítica, possiblement justificada.
El mot -art- prové del llatí "ars, artis" i del grec "téchné", i significa habilitat, destresa, tècnica, ofici.
Tot i que hi ha moltes classificacions, les 7 belles arts tradicionalment acceptades són: arquitectura, escultura, pintura, música, dansa, literatura i cinema.
Mitjançant recursos plàstics, lingüístics o sonors, l-art pretén provocar idees, emocions o reflexions. Es a dir: diverses visions del món.
Les principals corrents artístiques al llarg de la història han estat: el Romànic, el Gòtic, el Renaixement, el Barroc, el Neoclacissisme, el Romanticisme, el Realisme, l- Impressionisme, i les avantguardes el Cubisme, el Fauvisme, el Surrealisme, l- Expressionisme, i el Dadaísme, el Pop art i l- Art abstracte. I de ben segur que s-hi podrien afegir moltes divisions i subdivisions.
Tot i que no hi ha una definició precisa sobre el què es pot considerar art i el que no, el cert és que hi ha un consens, jo diria que gairebé absolut, pel que fa a les grans obres artístiques de la antigüitat i que han perdurat fins els nostres dies. Una escultura de Miquel Àngel, un quadre de Velázquez o una simfonia de Mozart, esdevenen immortals per la seva bellesa i singularitat. I el mateix es pot dir de les grans obres arquitectòniques, començant per les catedrals.
L-art actual, en canvi, resulta més discutible. Tot i que hi ha estimables conreadors de les 7 belles arts tradicionals i d- altres més novedoses, resulta difìcil arribar a un consens generalitzat pel que fa a moltes expressions conceptuades com artístiques i que al meu entendre esdevenen autèntiques preses de pèl per no qualificar-les de mamarratxades. Tota l-obra de Antoni Tàpies, per citar a un autor conegut per tothom, em sembla mereixedora d-acabar cremant a la foguera. Les escenografies operístiques de Calixto Bieito, per possar un altre exemple, les considero autèntics sacrilegis que perverteixen tant l-obra com l-esperit de les produccions originals. Gairebé tot el que conec de teatre i dansa contemporània, ho considero aberracions inapel.lables d-aquestes dues arts. El llistat de disciplines artístiques i d-autors a possar en qüestió resultaria inacabable.
Pot ser que la mercantilització de tants aspectes de les nostres vides hagi arribat a convertir també l-art en un objecte més de consum i sotmés, per tant, a modes, tendències, interessos bastards, esnobisme? No creieu que el bon gust, la sensibilitat, i, en definitiva, el sentit comú de la majoria de la gent ha estat manipulat per valorar, o si més no -tolerar-, autèntiques merderades estètiques i auditives? Penso, per exemple, en el reggaeton, o el rap. Els seus interprets tenen una abassegadora capacitat de convocatòria per emplenar grans recintes de joves absolutament entregats a aquesta degeneració sorollosa, vulgar, grollera i visualment antiestètica. I no només això, una gran part d-aquest jovent es passa hores i hores amb els auriculars col.locats a les oïdes escoltant de manera repetitiva tota aquesta putrefacció auditiva.
Moltes exposicions d-art modern són autèntiques collonades. I aquesta primera impressió es referma quan la visita es guiada i les explicacions del suposat expert, normalment farcides d- interpretacions recargolades i pedants, estan al mateix nivell que les ridiculeses exposades. Molta gent, però, se les empassa pasivament com si els hi estiguèssin descobrint una nova manera de contemplar aspectes subtils de la realitat.
I al sortir de la exposició, si són discrets i pobres d-esperit, acostumen a dir en veu baixa: "D- art s-hi ha d-entendre, i jo, no hi entenc massa." `Per comptes d-expressar amb tota contundència i sense complexos: "Quina poca vergonya s-ha de tenir per considerar com a expressió artística aquesta bajanada"
Es poden plantejar moltes qüestions al voltant de l-art. Aquí n-hi van tres: Creieu que l-art és una expressió fefaent del nivell ètic i moral, de l-esperit místic-religiós, del sentit estètic, d-una època determinada? Creieu que la democratització artística comporta una banalització que deriva en degeneració? Creieu que hi ha o hi haurà un vincle entre art i IA?
Sembla ser que d-art tothom es sent legitimat per opinar-hi en tant que es tracta d-una experiència subjectiva i per tant no mesurable. Això no obstant, penso que el gust es pot educar, i que no totes les opinions tenen el mateix valor. Com passa en totes les discipines, l-art també té els seus gurús, els seus experts, els seus -creadors d-opinió-, amb tota la connotació negativa, en tant que manipuladora, que comporta aquest darrer aspecte. Penso que s-ha de procurar ser exigent, rigorós i tenir criteri propi, encara que aquest sigui equivocat, i que no tot s-hi val. En definitiva, i passant a donar-vos la paraula: de què parlem quan parlem d-art?
