Esmorzars filosòfics. tema: "poesía,ritme i metáfora" a carrec de jordi. dissabte 11 d-abril2026.11:30 cafè de l-òpera
Apuntados
4
Plazas libres
119
-
📅
fecha 11 abr 2026
-
🕐
comienza 11:30 - finaliza 14:00
-
🪇
Hombres y mujeres de 18 a 98 años
-
📈
Visitas 76
🔈
🗺 ¿Dónde se hace?
Café de l-òpera.74 La Rambla. Ciutat Vella. Barcelona Linea3
🌅 Punto de encuentro
Primer piso,sala a la derecha
📜 Información
Normes:
✓Tertulia amb moderador.
✓Temps d-exposició 4 minuts.Es demana la paraula .Las propers intervencions són de tres minuts
✓ Es una activitat gratuïta, pero es te que fer una consumición .
✓Demanar a barra y pujar-ho un mateix,a menys que no pugueu
✓Demanem puntualitat, sinó pots arribar a l-hora,espera per colocar-te,si algú esta parlant.
✓ Apagueu el telèfon,si us plau.
✓ A la 1 del migdia ,parem per decidir nou tema,i fem llista de qui es queda a dinar
" Poesia, ritme i metàfora. "
Presenta: Jordi
Potser la primera percepció que tenim al món, més enllà de la indiferenciació en origen i i fins i tot abans de ser, és el ritme del cor com a primera pauta, primer apunt de la construcció del nostre mon, primera regularitat reiterada i primer expectativa, primera confiança i esperança. I primera distancia també, primer camí entre un moment i un altre. Naixement del Temps.
La segona, en el moment del néixer, és el ritme del respirar, flux i reflux, que també marcarà tots els altres. Separació i diferència entre un i altre moviment. Regularitat constant.
La tercera important seria el caminar, les passes que, una darrera l’altra, marquen el temps i la distància encarnats en el cos, tot conjuntament. Fer via, fer vida com a praxis de temps escenificada. Sempre més enllà. Ens desplacem, viatgem. Mai no som on érem.
A la eternitat, no n’hi ha, de temps. El temps nostre, que és igual que dir la vida nostra, és el canvi constant d’un moment a l’altre, trajecte camí, procés: pam, pam, ja no som qui érem primer i encara no som del tot qui serem. Anem, ens dirigim, ens llencem a avançar, vivim
Al final, tot plegat, ser, viure, vida, temps, no son sinó paraules, perquè els homes estem fets de manera que no entenem les coses del mon si no és a cop de paraules.
I és a amb les paraules que l’humà aprèn a entendre el canvi, la distància i tot allò de nou que li apareix. I ho incorpora i el fa seu anomenant-lo, be amb noms que te a l’abast la llengua comuna, o creant-ne de nous. El nom permet interactuar amb les coses a distància. Amb perspectiva, de lluny. Un Jo que anomena, i unes coses que son anomenades, utilitzades, manipulades.
I com s’ho fa per explicar i compartir allò nou amb els altres: amb un «com si» allò, és com si fos allò altre: Metafòricament. I d’on ve doncs la pròpia metàfora. També del viatge, de la navegació antiga de cabotatge del grecs. És fixava un punt a la costa on dirigir-se, i si el vent o el corrent desviava el vaixell, s’anava corregint amb cops de timó metàfores. En sumar-se les dues forces, s’aconseguia arribar on un volia. És a dir, com passar per un altre lloc per arribar on volíem anar.
Malauradament l-ús del llenguatge, tan eficient per sobreviure, va produir un sentiment permanent de manca i de nostàlgia d’aquell mon perdut on la persona i les coses eren tot un, una unitat original que el llenguatge humà ja no permet, creant inevitablement una altra manera de veure el mon. Després, amb la consciencia del Jo, Apareix la alteritat, la alienació, l’angoixa existencial.
Hi ha qui diu que el ritme, i de fet ben mirat la música també, van ser anteriors al llenguatge i també que van crear la estructura primera on és va poder desenvolupar aquest.
Pràcticament això voldria dir que la poesia la metàfora va ser la forma del primer llenguatge, i això també voldria dir que posseeix característiques que fan que, en contra del procés organitzatiu i normatiu que amb el temps va desnaturalitzant i fossilitzant les paraules fins a fer-les perdre tot el sentit, o desaparèixer i morir i amb elles el mon que representen, amb l-ús de la forma poètica és poden revitalitzar les paraules i retornar-les tota la carrega de emotivitat i de significats, tota la flexibilitat i la força, i amb elles revitalitzar el mon. Fins i tot re-crear-ho de nou.
Perquè la poesia com a fenomen hi és arreu, en tot, i tothom es capaç de sentir-la en un moment o altre. Però «en brut», d’una manera amorfa, no comunicable, no compartible, no participable en comú. Xo és que a la poesia, perquè pugui anar més enllà d’una volàtil intuïció personal, cal emparaular-la a una imatge que es pugui transmetre, en un poema.
I aquí és quan adquireix la força de transformar-nos i transformar el mon, de recuperar camins perduts i de trobar-ne de nous en un atzucac.
De ser, en fi, revolucionaria.
Doncs d’això, i tot el que vulgueu dir-ne, parlarem si us ve de gust, a la propera tertúlia.
us esperem a tots
✓Tertulia amb moderador.
✓Temps d-exposició 4 minuts.Es demana la paraula .Las propers intervencions són de tres minuts
✓ Es una activitat gratuïta, pero es te que fer una consumición .
✓Demanar a barra y pujar-ho un mateix,a menys que no pugueu
✓Demanem puntualitat, sinó pots arribar a l-hora,espera per colocar-te,si algú esta parlant.
✓ Apagueu el telèfon,si us plau.
✓ A la 1 del migdia ,parem per decidir nou tema,i fem llista de qui es queda a dinar
" Poesia, ritme i metàfora. "
Presenta: Jordi
Potser la primera percepció que tenim al món, més enllà de la indiferenciació en origen i i fins i tot abans de ser, és el ritme del cor com a primera pauta, primer apunt de la construcció del nostre mon, primera regularitat reiterada i primer expectativa, primera confiança i esperança. I primera distancia també, primer camí entre un moment i un altre. Naixement del Temps.
La segona, en el moment del néixer, és el ritme del respirar, flux i reflux, que també marcarà tots els altres. Separació i diferència entre un i altre moviment. Regularitat constant.
La tercera important seria el caminar, les passes que, una darrera l’altra, marquen el temps i la distància encarnats en el cos, tot conjuntament. Fer via, fer vida com a praxis de temps escenificada. Sempre més enllà. Ens desplacem, viatgem. Mai no som on érem.
A la eternitat, no n’hi ha, de temps. El temps nostre, que és igual que dir la vida nostra, és el canvi constant d’un moment a l’altre, trajecte camí, procés: pam, pam, ja no som qui érem primer i encara no som del tot qui serem. Anem, ens dirigim, ens llencem a avançar, vivim
Al final, tot plegat, ser, viure, vida, temps, no son sinó paraules, perquè els homes estem fets de manera que no entenem les coses del mon si no és a cop de paraules.
I és a amb les paraules que l’humà aprèn a entendre el canvi, la distància i tot allò de nou que li apareix. I ho incorpora i el fa seu anomenant-lo, be amb noms que te a l’abast la llengua comuna, o creant-ne de nous. El nom permet interactuar amb les coses a distància. Amb perspectiva, de lluny. Un Jo que anomena, i unes coses que son anomenades, utilitzades, manipulades.
I com s’ho fa per explicar i compartir allò nou amb els altres: amb un «com si» allò, és com si fos allò altre: Metafòricament. I d’on ve doncs la pròpia metàfora. També del viatge, de la navegació antiga de cabotatge del grecs. És fixava un punt a la costa on dirigir-se, i si el vent o el corrent desviava el vaixell, s’anava corregint amb cops de timó metàfores. En sumar-se les dues forces, s’aconseguia arribar on un volia. És a dir, com passar per un altre lloc per arribar on volíem anar.
Malauradament l-ús del llenguatge, tan eficient per sobreviure, va produir un sentiment permanent de manca i de nostàlgia d’aquell mon perdut on la persona i les coses eren tot un, una unitat original que el llenguatge humà ja no permet, creant inevitablement una altra manera de veure el mon. Després, amb la consciencia del Jo, Apareix la alteritat, la alienació, l’angoixa existencial.
Hi ha qui diu que el ritme, i de fet ben mirat la música també, van ser anteriors al llenguatge i també que van crear la estructura primera on és va poder desenvolupar aquest.
Pràcticament això voldria dir que la poesia la metàfora va ser la forma del primer llenguatge, i això també voldria dir que posseeix característiques que fan que, en contra del procés organitzatiu i normatiu que amb el temps va desnaturalitzant i fossilitzant les paraules fins a fer-les perdre tot el sentit, o desaparèixer i morir i amb elles el mon que representen, amb l-ús de la forma poètica és poden revitalitzar les paraules i retornar-les tota la carrega de emotivitat i de significats, tota la flexibilitat i la força, i amb elles revitalitzar el mon. Fins i tot re-crear-ho de nou.
Perquè la poesia com a fenomen hi és arreu, en tot, i tothom es capaç de sentir-la en un moment o altre. Però «en brut», d’una manera amorfa, no comunicable, no compartible, no participable en comú. Xo és que a la poesia, perquè pugui anar més enllà d’una volàtil intuïció personal, cal emparaular-la a una imatge que es pugui transmetre, en un poema.
I aquí és quan adquireix la força de transformar-nos i transformar el mon, de recuperar camins perduts i de trobar-ne de nous en un atzucac.
De ser, en fi, revolucionaria.
Doncs d’això, i tot el que vulgueu dir-ne, parlarem si us ve de gust, a la propera tertúlia.
us esperem a tots
