Esmorzars filosòfics. tema: - pacifisme o papanatisme- presenta toni rifé.cafe de l-òpera. 11:30

✓Tertúlia amb moderador,podeu demanar paraula tantes vegades,com necessiteu ,per expressar os,la primera intervenció es de 4 minuts,el reste 3 minuts.

✓Es prega puntualitat,i si arribes tard,espera a que la persona que parli acabi.

✓L"activitat es gratuïta, però és requereix fer almenys una consumició,es demana al la barra i ho puja un mateix.

PACIFISME O PAPANATISME? (Toni Rifé).

L"enunciat és volgudament provocador, doncs sempre s"acostuma a presentar el pacifisme com la millor eina per solucionar conflictes. I no deixa de resultar curiós doncs, a tots els que tenim una certa edat, ja des de molt petits se"ns va alliçonar tot dient-nos: "T"has de fer valer", "si et peguen, tornat-hi", "has de saber fer-te respectar". I al fer-nos grans, sembla ser que totes aquestes invitacions a la defensa de l"honor i la dignitat personals s"en van en orris.

Se"ns anima a participar en manifestacions pacífiques i recollides de firmes. Escoltem fins a l"avorriment, retòriques condemnes -de tota mena de crims-, per part d"organismes locals o internacionals, apel.lacions a la legalitat vigent, als Drets Humans, etc. El pacifisme és un instrument del poder per sotmetre a les masses sota l"aparença de virtut. Des de temps immemorials el poder ha implementat eines per tal de desactivar la capacitat de reacció dels ciutadans. El pacifisme no deixa de ser un dogma inquebrantable dins d"aquesta estrategia de dominació.

La història ens demostra que cap gran transformació social s"ha aconseguit a través d"aquest pacifisme ideològic. Totes les lluites emancipadores han emprès un enfrontament decidit contra la injustícia. El pacifisme, en canvi, s"amaga darrera de paraules i accions buides i inofensives, predica la inacció, el diàleg asimètric, el conformisme amb un ordre injust. No es una doctrina de pau sino simple servilisme. No deixa de ser res més que una postura infantilitzada que nega la realitat del conflicte com a motor de la història.

La llibertat no es regala, s"ha de conquerir, i tota conquesta implica enfrontament, lluita i sacrifici. Sense conflicte no hi ha victòria, sense resistència l"emancipació no és possible. L"ètica falsa del pacifisme nega la realitat de la guerra i la presenta com quelcom evitable, quan la història ens demostra justament el contrari. El pacifisme ideològic pretén extirpar de l" esperit del ciutadà tota inclinació natural de defensa de la justícia i de la veritat per mitjans on l"honor i la dignitat personals hi juguin un paper decisiu, deixant-lo desvalgut davant de l"opressió. Es delega en l"ordre establert la resolució dels conflictes, deixant l" individu com a simple espectador, alhora que subjecte passiu, d"unes decissions massa sovint arbitraries i que atempten contra l"ordre natural i la moralitat més elemental.

El desitjable seria trobar un punt d"equilibri entre la violència gratuïta i el nihilisme anorreador. La veritable pau no equival a l"absència de conflicte, sino a l"obtenció de justícia mitjançant l"acció decidida. Enfrontar-se al poder tirànic, fer front a les estructures de dominació, refusar la submissió imposada pels dogmes del pacifisme ingenu i covard hauria de ser la responsabilitat de qualsevol governat que aspiri a la llibertat. Així doncs, el pacifisme esdevé un narcòtic que paralitza la voluntat de transformació i reforça el poder de les elits sobre els dominats. Mantenir l" ordre i la legalitat vigent és l"escut darrera del qual es parapeta qualsevol sistema polític. I per a mantenir aquesta posició de domini es val dels cossos i forces de seguretat del estat, a les quals se"ls hi atorga el monopoli en l"ús de la força. I aquest ús de la violència s"exerceix amb total impunitat (ho veiem sovint i per tot arreu), mentre aquesta mena de guardia pretoriana o guarda-espatlles compleixi la seva funció primordial: defensar al poder establert de tot tipus d"agressions, incloent-hi, com no pot ser d"altra manera, les que provinguin d"una ciutadania indignada.

La Història no avança amb pregàries ni amb súpliques, sino amb l"acció conscient dels homes lliures i valents. Qui renuncia a lluitar per la justícia, renuncia també a lluitar per la dignitat de la seva pròpia existència.

Vull acabar aquest escrit de manera similar a com l"he començat, és a dir, plantejant unes quantes reflexions o preguntes incòmodes: si la natura ens ensenya que preva.l la llei del més fort, si només les espècies més adaptatives a les condicions externes acaban sobrevivint, si la cadena tròfica demostra que cada espècie s"alimenta d"altres a través d"un ordre jeràrquic natural, quin sentit té apel.lar a la no violència quan la mateixa naturalesa ens demostra que aquesta és necessària i està inserida en l"ordre innat dels cicles vitals?

L"èsser humà mereix una consideració especial respecte a la resta d"animals, malgrat compartir amb ells moltes similituds. El que el singularitza no és la seva força física, ni el seu instint. La seva intel.ligència, la seva astúcia, són els trets diferencials que l"emancipen de la resta d"èsser vius i el situen en una posició de preeminència o domini respecte a les altres espècies animals i de la natura en general. Amb tot, la lluita per la supervivència continúa vigent en l"espècie humana, fins al punt que els seus depredadors "naturals" són els altres èssers humans. Els diversos grups en conflicte s"agrupen en països, races, etnies, religions, ideologies, supremacismes, etc. I al inrevès del que succeeix en el regne animal, no s"imposen els més forts sino els més despietats, els més malignes. Són ells els qui acaben creant un ordre artificial basat en lleis i jerarquies arbitraries. La situació geoestratègica, els recursos naturals, el poder armamentístic, polític i fins i tot judicial, acaba creant una macabra "cadena tròfica" entre predadors i preses. Si això és així, quin sentit té predicar el pacifisme al món, si no es de portes enfora? I per acabar amb una provocació final i reblar el clau, pregunto: què preferiu ser, depredadors o preses? I no s"hi val apel.lar a la neutralitat. De fet penso que tant si volem com si no volem som una cosa o l"altre. Us dono una pista per si teniu algun dubte: pertanyem al bloc dels països invasors, colonitzadors.