Esmorzars filosòfics. tema: "es pot renéixer constantment" a càrrec d-en jordi. cafè de l-òpera. 3 de desembre. 11:00
Apuntados
12
Plazas libres
112
-
📅
fecha 03 ene 2026
-
🕐
comienza 11:30 - finaliza 14:00
-
🪇
Hombres y mujeres de 18 a 98 años
-
📈
Visitas 249
🔈
🗺 ¿Dónde se hace?
Cafè de l-Opera, La Rambla, 74, Barcelona .Línea verda 3 Liceo
🌅 Punto de encuentro
Primer piso,sala a la dreta,sala exterior
📜 Información
Normes tertúlia:
✓Tertulia amb moderador.
✓Temps d-exposició 4 minuts.Es demana la paraula.Proximes intervencions 3 minuts. Pots intervindre tantes vegades com vulguis.
✓ Es una activitat gratuïta, pero es te que fer una consumición .
✓Demanar a barra y pujar-ho un mateix,a menys que no pugueu
✓Demanem puntualitat,sino pots arrivar a l-hora,espera per colocar-te,si algú esta parlant.
✓ A la 1 del migdia ,parem per decidir nou tema,i fem llista de qui es queda a dinar
✓ Continuem amb la tertúlia fins les 14 hores.
Tema tertúlia:
"¿Es pot renéixer constantment?"
Presenta: Jordi
En un dels texts simbòlics més antics del mon, els Vedes, es troben les instruccions per construir un altar de foc, amb 360 maons, segons els dies de l’any situats construint les estacions i representant alhora al temps, l’any i el mon entenent-los com la mateixa cosa.
Perquè l’altar de foc és Prajapati i Prajapati el deu que en dispersar-se va crear el mon és l’any, i reconstruint, amb l’altar vèdic a Prajapati, és reconstrueix també el temps, l-any i el mon, començant un nou cicle recobrant tota la força original de cada cosa i cada ser viu, de cadascú.
Això es fa en cerimònia pública que amb el foc clausura el temps gastat i el mon vell, retornant al caos primer, i llavors mitjançant la paraula, narrant de nou la cosmogonia creadora, i amb el gest ritual i el nou sacrifici es torna a actualitzar l-inici del temps, fent llavors tornar a néixer l’any, el temps i el mon, tot conjuntament, de nou.
D’alguna manera poc o molt semblant a aquesta totes les cultures i civilitzacions han conservat tradicions semblants, necessàries perquè a darrera hora, tot el mon tal com se’ns apareix al nostre enteniment humà depèn de que l’anomenem i en definim els límits, i la forma de les coses i en cabat la seva l’aparença, que vol dir el mateix que crear-les en la esfera de allò conegut pels humans, transformant el mon imprecís original amb el coneixement que és reconeixement, assimilació i donant-li així carta de realitat, d’existència coneguda.
Perquè néixer en el sentit humà, és de fet aparèixer al mon comú, ser reconegut com a real. Així és també universal el costum, més enllà del fet biològic, de dotar al nadó nouvingut d’un nom i una carta de naturalesa que li permet ser introduït , pertànyer al mon social on i amb qui haurà de viure. I és llavors, quan s’apareix, quan s-esdevé realment algú i es comença a ésser plenament perquè al mon, i els uns als altres, no som ni ens coneixem sinó a través de la mirada del altres. els altres que per a Sartre eren l’infern, però que en realitat son imprescindibles per que podem arribar a ser.
I just ara que ens trobem al bell mig del nostres rituals sagrats simbòlics de pas de cicle, on es conjunten en poc temps la celebració del néixer, la del el tancament del temps que en l-esquerda del vell al nou, fa contemporanis i presents per un breu instant a aquells que ens han deixat.
I que també fem el ritus de pas de restablir el temps en un any nou que neix, per concloure les festes dies més tard amb el ritus sagrat de la epifania, que és quan el nadó s’apareix al mon, essent reconegut i celebrat, i que es tancarà amb la Candelera, on a l’infant ja capaç de entendre, li es mostrat el mon social i hi compareix, amb un segon naixement social, de pertinença, acceptada i reconeguda.
És a partir d’aquí, d’aquesta equivalència del néixer i l’aparèixer, on podem entroncar amb el tema tertulià d’avui, sobre la possibilitat de poder néixer, o renéixer constantment al llarg del temps de cadascú. I ho podem fer a través de la visió de Hannah Arendt que és podria resumir amb la meravellosa frase on afirma que:
“Tot i que els homes han de morir, no han nascut per a això, sinó per a néixer constantment”
Com així ens ho comenta la filosofa Fina Birulés: “Amb aquest èmfasi en el néixer, Arendt ens ofereix una nova via per a pensar-nos situats en el món i alhora per a tractar de comprendre el sentit de les nostres accions. A diferència de la categoria de la mortalitat, usada pels filòsofs anteriors, Arendt aposta per la natalitat, per tal que néixer és aparèixer, fer-se visible en un món on els altres ja hi són presents. De manera que, contràriament a la tradició mil·lenària, que ha separat l’ésser de I ‘aparèixer Arendt entén que allò que apareix que és vist i sentit tant pels altres com per nosaltres mateixos constitueix la realitat.
Néixer és, doncs, entrar a formar part d-un món que ja existia abans que hi arribéssim i que sobreviurà quan en partim. En aquest món no hi ha res ni ningú l’existència del qual no pressuposi un espectador: tot el que és està destinat a ésser percebut per algú. Néixer és llavors el no poder defugir a I ‘auto-exhibició, per tal de reafirmar la pròpia aparença. Es podria dir que els humans fan la seva aparició com si fossin actors en un escenari especialment preparat per a ells. Tots som espectadors i actors o actrius. Cosa que permet d-afirmar que som objectes i subjectes, perceptors i percebuts, que mirem i som vistos, que escoltem i som escoltats. ... Dit més clar, no som, prèviament a, ni amb independència de, el fet d-aparèixer, de fer-nos visibles per mitjà de la paraula i de I ‘acció”
També fa notar Arendt que per a aquest néixer/aparèixer públicament, li son imprescindibles espais públics on, com a l’àgora antiga de la polis grega, hi hagi oportunitat de ser-hi iguals entre iguals, tenir dret de parlar, opinar, proposar, recolzar o iniciar accions que junts amb els altres és puguin negociar, acordar i tirar endavant conjuntament.
I donat que com ja remarcava Arendt l’espai privat està envaint i anul·lant a l’espaí públic, potser seria una de les qüestions a considerar si no ens caldria urgentment crear i mantenir aquests espais on el poder néixer/aparèixer pel gest i la paraula en igualtat tenint en compte que les xarxes socials i el mon virtual que actualment sembla substituir-los, està avui dia pràcticament en la seva integritat, en mans de corporacions privades que en controlen les condicions d’us i els drets i deures que els configuren.
I aprofitant també que comencem l’any, posar potser una base de reflexió sobre quin valor i funció hi te en tot això una activitat com la nostra, i si ni que sigui modestament es podria pensar que si que dona oportunitats, justament per la seva presencialitat i oportunitat de participació de tothom que hi compareix, en complir amb la idea de d’actuar practicant la paraula el gest i el diàleg que ens planteja Arendt.
D’això, si us ve de gust, anirà la propera tertúlia.
Us esperem a tots
✓Tertulia amb moderador.
✓Temps d-exposició 4 minuts.Es demana la paraula.Proximes intervencions 3 minuts. Pots intervindre tantes vegades com vulguis.
✓ Es una activitat gratuïta, pero es te que fer una consumición .
✓Demanar a barra y pujar-ho un mateix,a menys que no pugueu
✓Demanem puntualitat,sino pots arrivar a l-hora,espera per colocar-te,si algú esta parlant.
✓ A la 1 del migdia ,parem per decidir nou tema,i fem llista de qui es queda a dinar
✓ Continuem amb la tertúlia fins les 14 hores.
Tema tertúlia:
"¿Es pot renéixer constantment?"
Presenta: Jordi
En un dels texts simbòlics més antics del mon, els Vedes, es troben les instruccions per construir un altar de foc, amb 360 maons, segons els dies de l’any situats construint les estacions i representant alhora al temps, l’any i el mon entenent-los com la mateixa cosa.
Perquè l’altar de foc és Prajapati i Prajapati el deu que en dispersar-se va crear el mon és l’any, i reconstruint, amb l’altar vèdic a Prajapati, és reconstrueix també el temps, l-any i el mon, començant un nou cicle recobrant tota la força original de cada cosa i cada ser viu, de cadascú.
Això es fa en cerimònia pública que amb el foc clausura el temps gastat i el mon vell, retornant al caos primer, i llavors mitjançant la paraula, narrant de nou la cosmogonia creadora, i amb el gest ritual i el nou sacrifici es torna a actualitzar l-inici del temps, fent llavors tornar a néixer l’any, el temps i el mon, tot conjuntament, de nou.
D’alguna manera poc o molt semblant a aquesta totes les cultures i civilitzacions han conservat tradicions semblants, necessàries perquè a darrera hora, tot el mon tal com se’ns apareix al nostre enteniment humà depèn de que l’anomenem i en definim els límits, i la forma de les coses i en cabat la seva l’aparença, que vol dir el mateix que crear-les en la esfera de allò conegut pels humans, transformant el mon imprecís original amb el coneixement que és reconeixement, assimilació i donant-li així carta de realitat, d’existència coneguda.
Perquè néixer en el sentit humà, és de fet aparèixer al mon comú, ser reconegut com a real. Així és també universal el costum, més enllà del fet biològic, de dotar al nadó nouvingut d’un nom i una carta de naturalesa que li permet ser introduït , pertànyer al mon social on i amb qui haurà de viure. I és llavors, quan s’apareix, quan s-esdevé realment algú i es comença a ésser plenament perquè al mon, i els uns als altres, no som ni ens coneixem sinó a través de la mirada del altres. els altres que per a Sartre eren l’infern, però que en realitat son imprescindibles per que podem arribar a ser.
I just ara que ens trobem al bell mig del nostres rituals sagrats simbòlics de pas de cicle, on es conjunten en poc temps la celebració del néixer, la del el tancament del temps que en l-esquerda del vell al nou, fa contemporanis i presents per un breu instant a aquells que ens han deixat.
I que també fem el ritus de pas de restablir el temps en un any nou que neix, per concloure les festes dies més tard amb el ritus sagrat de la epifania, que és quan el nadó s’apareix al mon, essent reconegut i celebrat, i que es tancarà amb la Candelera, on a l’infant ja capaç de entendre, li es mostrat el mon social i hi compareix, amb un segon naixement social, de pertinença, acceptada i reconeguda.
És a partir d’aquí, d’aquesta equivalència del néixer i l’aparèixer, on podem entroncar amb el tema tertulià d’avui, sobre la possibilitat de poder néixer, o renéixer constantment al llarg del temps de cadascú. I ho podem fer a través de la visió de Hannah Arendt que és podria resumir amb la meravellosa frase on afirma que:
“Tot i que els homes han de morir, no han nascut per a això, sinó per a néixer constantment”
Com així ens ho comenta la filosofa Fina Birulés: “Amb aquest èmfasi en el néixer, Arendt ens ofereix una nova via per a pensar-nos situats en el món i alhora per a tractar de comprendre el sentit de les nostres accions. A diferència de la categoria de la mortalitat, usada pels filòsofs anteriors, Arendt aposta per la natalitat, per tal que néixer és aparèixer, fer-se visible en un món on els altres ja hi són presents. De manera que, contràriament a la tradició mil·lenària, que ha separat l’ésser de I ‘aparèixer Arendt entén que allò que apareix que és vist i sentit tant pels altres com per nosaltres mateixos constitueix la realitat.
Néixer és, doncs, entrar a formar part d-un món que ja existia abans que hi arribéssim i que sobreviurà quan en partim. En aquest món no hi ha res ni ningú l’existència del qual no pressuposi un espectador: tot el que és està destinat a ésser percebut per algú. Néixer és llavors el no poder defugir a I ‘auto-exhibició, per tal de reafirmar la pròpia aparença. Es podria dir que els humans fan la seva aparició com si fossin actors en un escenari especialment preparat per a ells. Tots som espectadors i actors o actrius. Cosa que permet d-afirmar que som objectes i subjectes, perceptors i percebuts, que mirem i som vistos, que escoltem i som escoltats. ... Dit més clar, no som, prèviament a, ni amb independència de, el fet d-aparèixer, de fer-nos visibles per mitjà de la paraula i de I ‘acció”
També fa notar Arendt que per a aquest néixer/aparèixer públicament, li son imprescindibles espais públics on, com a l’àgora antiga de la polis grega, hi hagi oportunitat de ser-hi iguals entre iguals, tenir dret de parlar, opinar, proposar, recolzar o iniciar accions que junts amb els altres és puguin negociar, acordar i tirar endavant conjuntament.
I donat que com ja remarcava Arendt l’espai privat està envaint i anul·lant a l’espaí públic, potser seria una de les qüestions a considerar si no ens caldria urgentment crear i mantenir aquests espais on el poder néixer/aparèixer pel gest i la paraula en igualtat tenint en compte que les xarxes socials i el mon virtual que actualment sembla substituir-los, està avui dia pràcticament en la seva integritat, en mans de corporacions privades que en controlen les condicions d’us i els drets i deures que els configuren.
I aprofitant també que comencem l’any, posar potser una base de reflexió sobre quin valor i funció hi te en tot això una activitat com la nostra, i si ni que sigui modestament es podria pensar que si que dona oportunitats, justament per la seva presencialitat i oportunitat de participació de tothom que hi compareix, en complir amb la idea de d’actuar practicant la paraula el gest i el diàleg que ens planteja Arendt.
D’això, si us ve de gust, anirà la propera tertúlia.
Us esperem a tots
