Tertúlia filosòfica l’home ¿neix bo o dolent?

Moltes son les teories i opinions que s’han anat defensant al llarg de la història en un o altre sentit. Raons es donen a qualsevol de les dues.

De entrada s’ha de precisar que això de la bondat o la maldat son conceptes que impliquen un judici de valor, cosa per la qual cal un llenguatge conceptual previ per existeixin i que per tant son, antropomorfismes a banda, específicament propis del ser humà.

D’aquí surten els arguments de la innocència animal (un altre antropomorfisme, un animal no es culpable ni innocent) la idea de que l’home és quant més “primitiu”, més innocent i extrapolant, més bondadós i de natural social, empàtic i gregari. És la teoria del “bon salvatge”, defensada per Rousseau: “L’home neix lliure (del mal) però arreu el veiem encadenat” per a ell és la societat allò que el corromp.

Una visió completament contrària és la defensada per Hobbes, que a la seva obra major Leviatan, postula que a l’home ja neix amarat d’egoisme i de desig insaciable de poder, que no s’apaivagarà en tant que visqui. Això el portaria en estat de llibertat a una guerra perpètua, a la intimidació i inseguretat constant, a la violència i el caos:

“L’home és un llop per a l’home”

D’aquestes dues maneres de entendre la naturalesa humana sortiran les teories polítiques que conformen la organització social moderna: el pensar una cosa o altra ha tingut i te, malgrat no ser-ne conscients, una importància cabdal a la vida de tothom. La primera portaria a definir els Drets Humans com a valors fonamentals per ordenar el mon. La segona a la creació de les lleis fèrries de la monarquia absoluta i de l’estat totalitari.

Hauríem d’afegir per importància el rerefons religiós del judaisme, posteriorment incrementat al cristianisme, amb la noció del “pecat original” que és col·loca en la segona postura pràcticament sempre per definició (o dogma en aquest cas): En convertir-lo Sant Agustí en hereditari sols per néixer, el pecat original va passar a ser universal. “Que delito cometí? Mas si nací, ya comprendo!” gemega el pobre Segismundo, a “La vida és sueño” de Calderón , molt en aquest context.

Hi han però, altres postures podríem dir neutrals. Una seria dins de la filosofia oriental la representada pel Taoisme, que diu que per anar be, l’univers en general i l’home en particular, ha de existir dins de un equilibri entre contraris que és van alternant en un flux constant: el Yin i el Yang, llum i ombra, masculí i femení, calor i fred, ... be i mal. La cosa estaria en deixar que l’equilibri vingui per si sol.

Altra, dins de la filosofia grega ( abans de passar pel filtre cristià d’Aquino)i que també defensa un equilibri entre contraris, un mena camí del mig basat en aplicar la raó als impulsos humans per a aconseguir acostar-se a la harmonia i la mesura per buscar la felicitat, desenvolupant tot el potencial humà per aconseguir-ho: seria el camí de l’ètica creada per Aristòtil. “Allò que hem de saber, és amb l’acció que ho aprenem” Teoria i praxis, Acció i passió, voluntat i raó. També bona part del que diem i pensem avui dia ve d’aquesta troballa.

Aristòtil no deia que ja fóssim bons a dolents d’entrada, però si que naixíem amb ”aptituds” que ens permetien convertir-nos en una cosa o altra, segons com ho treballéssim. Alguna cosa semblant a això defensa el lingüista Noam Chomsky, que front a la teoria cognitiva de la “Tabula rasa” (o el cervell com un disc dur formatat en blanc de fàbrica) defensa que ja genèticament tenim, a banda dels instints, una aptitud innata si més no per al llenguatge, i per tant per la raó (ves a saber si a fi de be, o no)

I doncs, ¿ que en pensem cadascú? D’això, si us ve de gust, anirà la propera tertúlia. Us esperem a tots.