La coctelera

Bar Restaurant 'La Coromines'

És el bar del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

c/ Montalegre, 5

La barreja de vivències i idees que experimentem fan un còctel de raons i emocions tan llarg i variat que sovint ens falta temps per assaborir-lo i ens limitem a engolir-lo. Per començar a disfrutar-los tots (els meus i els de qui s'animi a compartir-los, amb l'única condició que siguin de collita pròpia), presentaré aquí el primer d'aquesta coctelera, amb la intenció que, si us ve de gust, l'acabem paladejant plegats.

Us explico com ho farem. Haureu d'estar disposats a aprofitar el còctel de referència proposat aquí com a punt de partida de l'intercanvi de punts de vista sobre el tema en qüestió, per presentar per escrit el vostre còctel particular sobre això, que a més haureu de llegir en veu alta a tots els assistents, com a condició 'sine qua non' per poder participar amb veu i vot a la trobada coctelera. En cas contrari, els que hi assisteixin només podran escoltar.

Un cop feta la lectura inicial dels diferents còctels, començarà la tertúlia-debat sobre tot plegat. Amb el benentès, repeteixo, que qui no s'hagi mullat preparant el seu còctel particular posant-lo per escrit i llegint-lo després a la concurrència, no s'hi podrà involucrar.

Com que espero assaborir-ne de tots els gustos i colors (i suposo que vosaltres també), us començo servint el primer, amb molt de gust.

CAUSES I COINCIDÈNCIES

Ja fa temps vaig llegir la frase que ve a continuació i que vull compartir amb tots vosaltres. El primer moment em va semblar lapidària, però hi vaig anar pensant i, poc a poc, em va deixar d'impressionar. Doncs ara el que vull fer és qüestionar-la. És aquesta:

“Si la filla del faraó no hagués rescatat de les ones la cistella del petit Moisès, no hi hauria hagut l'Antic Testament ni tota la nostra civilització”. (‘La insostenible lleugeresa del ser’ – Milan Kundera – Pàg 16)

No dubto que tot és molt aleatori però no em puc creure que la civilització occidental tingui un punt de partida tan anecdòtic. Del qual, a més a més, l’única font informativa de què disposem és l’Antic Testament. Del que no dubto, en canvi, és que, no només com a civilització sinó fins i tot com a espècie, som fruit d’un cúmul inabastable de casualitats i coincidències (totes sense causa aparent), les unes més anecdòtiques i insignificants, i les altres més sòlides i fonamentades.

D’aquestes més convincents, citaré per exemple l’evolució genètica, que ja s’ha demostrat que és absolutament atzarosa. Induïda per mecanismes biològics d’adaptació al medi, la seva actuació reflectida en mutacions puntualíssimes és impredictible. Per tant, la biologia es reserva un minimíssim marge de maniobra (de llibertat, en definitiva, encara que sigui infinitesimal, i per tant atribuible a la casualitat), que acaba sent provindencial per orientar l’evolució de la vida en general.

Apareix aquí la suposada ‘llibertat biològica’ com un fet casual i val la pena que ens hi aturem perquè Jean Paul Sartre la posa en contacte amb la llibertat humana. Diu que estem condemnats a ser lliures perquè la llibertat forma part de la nostra essència mortal. Assegura, textualment, que “és perquè som ‘finits’ que cadascuna de les nostres decisions, en la mesura que triar ens limita, fa possible la nostra llibertat”. L'altra cara de la moneda, la ‘infinitud’ (immortalitat), seria, des d'aquest punt de vista, una existència irresponsable en què res tindria sentit. Per tant, la llibertat és, paradoxalment, una conseqüència inesperada del fet de ser mortals i de saber que cada acte és en ell mateix irreparable.

Encara que no ens ho creiem gaire això de la llibertat com a conseqüència d’estar limitats per la mort (no resulta gens fàcil d'empassar perquè resulta que la nostra espècie és tan mortal com la resta, pero en canvi totes les altres quina llibertat tenen?), sí que és ben cert que el seu exercici, més enllà de la biologia que compartim amb el regne animal, és una casualitat única i exclusiva de l’espècie humana. Encara que sembli una virtut molt envejable, n'hi ha alguns que no ho veuen tan clar, com ara Kant (“la llibertat és el deure que no guarda res amable”) o Erich Fromm, autor de ‘La por a la llibertat’ (assegura que encara que ens hagi donat independència, també ens ha portat a l'aïllament, a l'angoixa i a la impotència. Uns sentiments de buidor i ansietat que només minven quan construïm un substitut del vell ordre que ens feia sentir segurs). Però això és un altre còctel que deixaré per més endavant.

En qualsevol cas, si és evident que la casualitat té un protagonisme clau en l’exercici de la ‘llibertat biológica’, encara ho és més en el dia a dia de l’activitat humana, regida en gran part per la llibertat individual. Sobretot, en el sentit de ser motor infatigable de causalitats: l’atzar és tant inevitable com ho són d’inexorables moltes de les seves conseqüències.

Però el que té més interés per a mi és fins a quin punt la casualitat pot ser també l’efecte aconseguit com a resultat d’una acció. Per esbrinar-ho torno al principi i recupero la frase inicial relativa a la casualitat que va portar la filla del faraó a treure de les aigües del Nil la cistella que duia al petit Moisès riu avall.

Doncs bé, ara em pregunto si hi podria haver hagut algun altre esdeveniment, també casual i més o menys llunyà o proper en el temps, que portés a les matexies suposades conseqüències per a la civilització occidental. En cas afirmatiu, és a dir, si s’hagués pogut produir el mateix resultat fruit d’una altra casualitat, llavors pensaria que l’atzar mateix pot arribar a ser conseqüència d’alguna raó o causa desconeguda. Però no per obra i gràcia de ningú (sigui qui sigui: determinisme còsmic, destí, fat o poseu-li el nom que vulgueu), sinó per efecte del pur caprici, que en aquest cas identificaré amb la necessitat. Exactament, per la mateixa i senzilla raó del que ens passa tan sovint a tots plegats en la nostra vida diària: que ens cal fer de la necessitat virtut.

Potser no hi estareu d’acord, però hi ha força gent que quan passa per moments una mica excepcionals i no ho pot atribuir a cap raó evident perquè li sembla tot massa fortuït, llavors fa aquella invocació de credulitat tan curiosa: “Això que m’està passat és increïble però no crec en les casualitats”. Ens està dient amb la boca petita que “allò li havia de passar tant si com no”. Doncs això que en general s’acostuma a atribuir a no sé qui de no sé on (tots aquells que he citat abans: destí, fat, determinisme còsmic...), jo m’inclino a creure que és el fruit d’una necessitat que, sense ser urgent sempre està latent, i és aquesta perseverança la que ho acaba transformant tot en resposta virtuosa.