La coctelera iv - espai de debat amb tertúlia presencial

Bar-restaurant 'La Coromines' del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) , c/ Montalegre 5

DADES I PANTALLES

El ‘Big Brother’ orwellià no s’ha fet realitat amb l’aparença d’aquella temible pantalla omnipresent i omnniscient que retratava l’espionatge total i global, a la novel·la distòpica ‘1984’. S’ha transfigurant en una infinitat de pantalles d’ús personal i intransferible que portem amb nosaltres a tot arreu: els telèfons intel·ligents (smartphones). En tenim proves cada cop més evidents i potser ens preocupa que ens tafanegin les comunicacions, però com que el profit que traiem del mòbil és tan gran, ens resignem pensant que això compensa qualsevol contratemps. Doncs d’aquesta resignació ja s’estan aprofitant tots els poders, des dels més prepotents fins als que no aparenten ser-ho tant.

Un bon exemple dels primers, en aquest cas de caire polític, és un sistema de control xinès que permet a les autoritats de Pequín esbrinar què compra la gent, qui són els seus amics, quines opinions té, i quan s’ha assolit un determinat nivell de confiança es pot aconseguir un visat. Dels segons, els més coneguts són uns agents en forma de programes que rastrejen la xarxa per extraure patrons susceptibles d’aprofitament comercial. Ho sabem perquè en coneixem el resultat, que es fa visible per exemple quan ens persegueix per la pantalla un vol a Kyoto que vam consultar la setmana anterior.

Tot això només acaba de començar però ja es pot aventurar que té corda per estona. Sobretot perquè la ‘connexió Martini’ (a tothora i en qualsevol lloc), porta aparellada la irrupció d’una nova religió anomenada dadisme, nascuda a recer del flux de dades que genera cada usuari amb la seva interacció digital amb ‘tutti quanti’. Sembla una derivada molt surrealista (o dadaista, per ser més exactes), però té una base de sustentació i expansió d’una solidesa extrema. Ho explica l’historiador Yuval Noah Harari en l´últim capítol del seu ‘Homo Deus’. El titula ‘La religió de les dades’ i comença dient que “ja ha conquerit la majoria de la comunitat científica dirigent”.

Sobre el seu origen, explica que “neix de la confluència explosiva” d’aquests dos móns tan aparentment allunyats l’un de l’altre: les ciències de la vida (diu que “han arribat a veure els organismes com a algoritmes bioquímics”) i la informàtica (explica que “els científics informàtics han après a crear algoritmes electrònics cada cop més sofisticats”). Es veu que el dadisme uneix les dues coses, pel fet “que s’apliquen exactament les mateixes lleis matemàtiques tant als algoritmes bioquímics com als electrònics”. La seva conclusió és que “el dadisme, per tant, ensorra la barrera entre animals i màquines, i espera que els algoritmes electrònics acabin desxifrant i superant els algoritmes bioquímics”.

Pel que es veu, no és només una qüestió científica (“per als erudits i intel·lectuals promet oferir el Sant Graal científic que fa segles que els defuig: una única teoria global que unifiqui totes les disciplines científiques, des de la musicologia a l’economia i la biologia”), sinó que “ofereix tecnologies revolucionàries i nous poders immensos” a polítics, empresaris i tot tipus de clientela.

L’acostament de les dues disciplines mare: la ciencia informàtica i la biologia, es va iniciar a partir del moment que la segona adopta la primera (que fins llavors “havia aconseguit un avenç limitat”), fet que suposa “un cataclisme transcendental que pot transformar completament la mateixa essència de la vida”.

Conscient de l’escepticisme que poden generar aquestes afirmacions tan rotundes i categòriques, Harari accepta que el lector pugui estar en desacord amb la idea que els organismes són algoritmes (“i que les jirafes, els tomàquets i els éssers humans només són mètodes diferents de processar dades”), però vol deixar molt clar que “aquest és un dogma científic actual que farà irreconeixible el nostre món”.

Com que el valor suprem d’aquesta nova religió és el “flux d’informació”, tota la resta és superflu. Des d’aquest punt de vista, “els humans són simples eines per crear l’internet de totes les coses, que un dia pot sortir enllà del planeta Terra per abastar tota la galàxia i fins i tot l’univers. Aquest sistema còsmic de processament de dades seria com Déu. Seria arreu i ho contrrolaria tot, i els humans estan destinats a fusionar-s’hi”.

La prova més convincent de que la nova religió dadista ho tindrà cada cop més fàcil per estendre els deus tentacles és que les noves generacions ja accepten de bon grat el seguiment i control de la seva petjada digital ultramobilitzada. L’autor hi aplica aquesta lógica: “El que vol la gent (sobretot si té menys de 20 anys) és formar part del flux de dades, encara que representi renunciar a la intimitat, l’autonomia i la individualitat”.

I ho rubrica afegint: “A mesura que el sistema de processament de dades resulta omniscient i totpoderós, conectar-se al sistema esdevé la font de tot significat. Els humans es volen fusionar amb el flux de dades perquè quan en formes part pertanys a alguna cosa més important que tu (…) Estar desconnectat del flux de dades és arriscar-se a perdre el veritable sentit de la vida. Quin sentit té fer o experimentar res si no ho sap ningú? (…) El nou lema diu: Si experimentes alguna cosa, enregistra-la. Si enregistres alguna cosa, puja-la. Si puges alguna cosa, comparteix-la”.

Com a colofó de tot plegat, l’historiador israelià explica que hi ha tres processos entrellaçats de la religió dadista que eclipsen tota la resta de problemàtiques i amenaces globals (començant pel canvi climàtic i acabant amb la desigualtat creixent), i que són els següents:

1) La ciència està convergint en un dogma que ho abasta tot, que diu que els organismes són algoritmes i que la vida és un processament de dades.

2) La intel·ligència s’està escindint de la consciència.

3) Algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, poden conèixer-nos millor del que ens coneixem nosaltres mateixos.

Ho remata afegint que “aquests tres processos plantegen tres preguntes clau, que espero que us quedin gravades al cap molt després que hàgiu acabat el llibre”:

1) Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades?

2) Que té més valor: la intel·ligència o la consciència?

3) Que passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres mateixos?

Ja veieu, doncs, que encara que el ‘Big Brother’ hagi arribat amb uns quants anys de retard i no tingui l’aparença de pantalla escrutadora sinó d’una infinititat d’alegres micropantalles de butxaca, qui n’agafa el relleu no és cap germà petit sinó el ‘Big Data’, tan desmesurat i abominable com l’original.

CONDICIONS PER PARTICIPAR

La barreja de vivències i idees que experimentem fan un còctel de raons i emocions tan llarg i variat que sovint ens falta temps per assaborir-lo i ens limitem a engolir-lo. Per anar-los disfrutant tots (els meus i els de qui s'animi a compartir-los, amb l'única condició que siguin de collita pròpia), acabo de presentar aquí el quart d'aquesta 'Coctelera', amb la intenció que, si us ve de gust, l'acabem paladejant plegats.
Us explico com ho fem. Haureu d'estar disposats a aprofitar el còctel de referència proposat aquí com a punt de partida de l'intercanvi de punts de vista sobre el tema en qüestió, per presentar per escrit el vostre còctel particular sobre això, que a més haureu de llegir en veu alta a tots els assistents, com a condició 'sine qua non' per poder participar amb veu i vot a la trobada coctelera. En cas contrari, els que hi assisteixin només podran escoltar.
Un cop feta la lectura inicial dels diferents còctels, començarà la tertúlia-debat sobre tot plegat. Amb el benentès, repeteixo, que qui no s'hagi mullat preparant el seu còctel particular posant-lo per escrit i llegint-lo després a la concurrència, no s'hi podrà involucrar.
Com que espero assaborir-ne de tots els gustos i colors (i suposo que vosaltres també), us acabo de servir el quart, amb molt de gust.