Las notificaciones se estan cargando...
Bar-restaurant 'La Coromines' del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), c/ Montalegre 5
IDIL·LIS I ARTIFICIS
El mite del paradís perdut és un altre dels punts cardinals de ‘La insostenible lleugeresa del ser’, la novel·la del Kundera que em serveix d’excusa per continuar fent còctels d’idees i vivències. L’hi dedica el setè i últim capítol sencer (‘El somriure de Karenin’), i ho fa amb una doble intenció: aprofundir en la personalitat de la Teresa, la parella del Tomàs, el gran protagonista de l’obra, a qui, per la mateixa via, vol redimir de la seva lleugeresa (ja vaig dir que és un malalt de sexe). Vegem-ho.
Com que per a la Teresa l’amor ho és tot i tendeix doncs a cercar la felicitat en l’idil·li amorós, això fa que visqui amb el Tomàs en un estat d’ànim de decepció permanent. Així i tot, no vol renunciar ni a l’idil·li ni al Tomàs. Però com s’ho fa llavors per conciliar aquests dos pols oposats? L’escriptor txec hi troba aquesta explicació, fonamentada en el mite del paradís perdut. Diu això: «Per què la paraula idil·li és tan important per a la Teresa? Nosaltres, que hem estat educats en la mitologia de l'Antic Testament, podríem dir que l'idil·li és la imatge que hem interioritzat com a record del Paradís».
Kundera creu que en aquell indret suposadament de somni, la parella protagonista, Adan i Eva, encara no eren humans: «Al Paradís l'home encara no era home. Més exactament: l'home encara no havia estat llançat a l'òrbita de l'home. A nosaltres, ja fa temps que ens hi han llançat i volem pel buit del temps que transcorre en línia recta. Però encara hi ha dins nostre un cordó prim que ens lliga amb aquell llunyà i boirós Paradís (...) La nostàlgia del Paradís és l'anhel de l'home de no ser home».
El narrador suposa, per tant, que els humans volen recuperar l’essència irracional, i dóna a entendre que els mou en aquesta direcció una raó molt senzilla: poder gaudir d’un privilegi animal negat als humans. Ni més ni menys que el do de l’idil·li. Ho explica així: «Cap persona no pot aportar a una altra el do de l'idil·li. Això ho pot fer només l'animal, perquè no ha estat expulsat del Paradís. L'amor entre un humà i un animal és un idil·li. No hi ha conflictes, ni escenes punyents, no hi ha evolució».
Ara que ja sabem per què l’idil·li és tal com el defineix el diccionari (“una relació amorosa entre dues persones, que en general es viu amb molta intensitat durant poc temps”), veiem què en diu Kundera de la relació que ell considera idíl·lica (no pas entre Tomàs i Teresa sinó entre tots dos amb la seva gosseta Karenin). Es tracta de saber de què està fet l’autèntic i veritable idil·li, el que només pot existir –assegura– entre un humà i un animal, perquè és l’únic digne d’aquest nom. L’autor txec el defineix així: «És un amor desinteressat: Teresa no vol res de Karenin. No li exigeix ni tan sols amor. Mai no s'ha plantejat els interrogants que tant turmenten les parelles humanes: m'estima?, ha estimat algú altre més que a mi ?, m'estima més del que jo l'estimo a ell? Pot ser que totes aquestes preguntes que interroguen l'amor, que el mesuren, l'analitzen, l'examinen, l'interroguen, també el destrueixin abans no pugui germinar. Pot ser que no siguem capaços d'estimar precisament perquè desitgem ser estimats, perquè volem alguna cosa de l'altre (l'amor), en comptes d'acostar-nos-hi sense exigències i no voler res més que la seva simple presència. I una altra cosa: la Teresa va acceptar Karenin tal com era, no el volia canviar a la seva imatge i semblança, estava per endavant d'acord amb el seu món caní, no l'hi volia prendre, no estava gelosa de les seves aventures secretes. No el va educar per tal de transformar-lo (com l'home vol transformar la seva dona i la dona el seu home), sinó per ensenyar-li un idioma elemental que els facilités la comunicació i la convivència».
Li sembla tan clar a Kudera que el lligam de la Karenin amb Teresa és idíl·lic, que el qualifica de «millor que el que existeix entre ella i Tomàs. Millor, no pas més gran. Teresa no vol acusar Tomàs ni a si mateixa, no vol afirmar que es podrien estimar més. Més aviat li sembla que la parella humana està feta de tal manera que el seu amor és a priori de caràcter inferior (almenys en la millor de les seves variants) a l'amor entre una persona i un gos».
La disculpa que Teresa veu en la falta de compromís del Tomàs amb la seva relació amorosa, i que el redimeix per tant de la seva lleugeresa, es resumeix en aquesta cita textual: «Si Karenin fos un home i no un gos, segurament ja fa temps que hauria dit a la Teresa: 'Escolta, ja no em ve de gust portar cada dia el croissant a la boca. No pots inventar alguna altra cosa per a mi?'. En aquesta frase hi ha la base de tota la condemna de l'home. El temps humà no gira en cercle, sinó que avança en línia recta. Aquest és el motiu pel qual l'home no pot ser feliç, perquè la felicitat és el desig de repetir».
Tot l’encís del mite del paradís perdut té a veure, en definitiva, en què, segons Kundera, «la vida en el Paradís era tot el contrari d'una cursa en línia recta cap a un futur desconegut, no era cap aventura. Al contrari, es movia en cercle entre coses conegudes. La seva monotonia no era un avorriment, sinó felicitat. Mentre l'home vivia al camp, enmig de la natura, envoltat d'animals domèstics, en braços de les estacions de l'any i de la seva repetició, encara quedava en ell almenys un reflex d'aquell idil·li paradisíac».
Idealitzar l’època edènica, en què els homínids van viure en una substancial innocència de tot el que els envoltava i en una absoluta identificació amb l’entorn, és un senyal inequívoc de l’eterna lluita entre natura i artifici. El problema és que els últims tres-cents anys la natura ha anat perdent totes les batalles sota el pes de l’artifici, fins a ser considerada residual. De fet, ara mateix plantar-li cara per qualsevol mitjà sembla purament testimonial. Encara que sigui amb la contundència de Kundera, que ho porta a l’extrem d’atribuir a l’estat d’ínfima consciència animal, uns dons de relació emocional i afectiva superiors als humans.
Arriba tan tard que ja no és a temps d’esmenar res. Ni tan sols el que cap a finals del segle XVIII es va popularitzar amb la paraula ‘paisatge’, que volia significar una mena de superació i embelliment de la vulgar ‘natura’. La mateixa paraula té una etimologia molt interessant: en francès és una barreja de ‘pays’ i de ‘vissage’ (mirada). Per tant, el paisatge vindria a ser una manera de mirar la realitat en què l’art millora la natura.
No cal dir que es tracta d’un artifici molt innocent, si el comparem amb l’ofensiva de l’actual revolució científica i tecnològica desplegada per terra, mar i aire. Tan absolutament insignificant, com ho és de llunyà un paradís perdut que m’aventuro a dir que no desapareixerà fins que un nou mite equivalent, però de sentit diametralment contrari (com ara el de l’eterna joventut), s‘acabi imposant per la força de la raó, i per tant de manera artificial. I no sembla que calgui esperar gaire. Segons l’historiador israelià Yuval Noah Harari, “aquest mateix s.XXI els humans faran un aposta molt seriosa per la immortalitat”. (‘Homo Deus. Una breu història del demà’).
CONDICIONS PER PARTICIPAR
La barreja de vivències i idees que experimentem fan un còctel de raons i emocions tan llarg i variat que sovint ens falta temps per assaborir-lo i ens limitem a engolir-lo. Per anar-los disfrutant tots (els meus i els de qui s'animi a compartir-los, amb l'única condició que siguin de collita pròpia), presentaré aquí el tercer d'aquesta 'Coctelera', amb la intenció que, si us ve de gust, l'acabem paladejant plegats.
Us explico com ho fem. Haureu d'estar disposats a aprofitar el còctel de referència proposat aquí com a punt de partida de l'intercanvi de punts de vista sobre el tema en qüestió, per presentar per escrit el vostre còctel particular sobre això, que a més haureu de llegir en veu alta a tots els assistents, com a condició 'sine qua non' per poder participar amb veu i vot a la trobada coctelera. En cas contrari, els que hi assisteixin només podran escoltar.
Un cop feta la lectura inicial dels diferents còctels, començarà la tertúlia-debat sobre tot plegat. Amb el benentès, repeteixo, que qui no s'hagi mullat preparant el seu còctel particular posant-lo per escrit i llegint-lo després a la concurrència, no s'hi podrà involucrar.
Com que espero assaborir-ne de tots els gustos i colors (i suposo que vosaltres també), us començo servint el tercer, amb molt de gust.
