La coctelera ii – espai de debat amb tertúlia presencial

Bar-restaurant 'La Coromines' del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), c/ Montalegre 5

RETORNATS I REINCIDENTS

L’etern retorn que Nietzsche va teoritzar a ‘El gai saber’ i va desenvolupar a ‘Així va parlar Zaratustra’, és també la base de sustentació de la novel·la ‘La insostenible lleugeresa del ser’ del Milan Kundera. Torno, doncs, a aquesta narració, després d’una primera ‘Coctelera’ que parava atenció en un dels molts temes d’interès que apareixen de principi a final, el de la dicotomia casualitat/causalitat (plantejada aquí com a ‘causes i coincidències’).

Si ara poso la lupa en això altre de l’etern retorn, que també és d’interès cabdal en aquest relat, és per dues raons. La primera i més evident és que vull escorcollar el seu eix central (la primera frase de la narració ja anticipa que ho serà): “La idea de l’etern retorn és misteriosa i amb ella Nietzsche va deixar perplexos la resta de filòsofs: pensar que un dia tot es repetirà tal com ja ho hem viscut i que també aquesta repetició es repetirà infinitament! Qué vol dir aquest mite demencial?”.

I en segon lloc, m’interessa esbrinar el seu reflex cosmològic, perquè poc a poc l’astrofísica i la matemàtica pura van certificant l’acostament dels postulats dels dos móns: filosòfic i científic.

Sobre això darrer, abans d’entrar-hi he de dir que la curiositat més inicial la tinc de quan feia el batxillerat superior i sentia a parlar d’un exalumne d’una promoció poc anterior que havia dit això: "Si el temps fos negatiu, l'home (en el sentit genèric d'Humanitat sencera) seria energia".

Ara ja no em sembla tan xocant aquesta afirmació, però com que llavors aparentava ser molt atrevida (per com interpretava una possible conseqüència de la famosa equació que sustenta tota la teoria d la relativitat: E mc2 ), no he pogut evitar d'anar-li donant voltes fins a intuir el sentit que crec que té i que podria estar relacionat amb l’enunciat nietschià que recupero en la novel·la del Kundera.

Dit això, ja puc anar al gra i explicar la raó de l’especial interés que l’autor txec té per la teoria de l’etern retorn del filòsof alemany. Tal com ell mateix reconeix des del primer moment, li serveix per entendre la personalitat del protagonista de la seva novel·la, el Tomàs. Ho diu explícitament al començament del tercer capítol de la primera part (‘La lleugeresa i la feixuguesa), amb aquestes paraules: “Fa anys que penso en el Tomàs, però només a la llum d’aquesta reflexió he arribat a percebre’l amb claredat”.

Veiem doncs quina és aquesta reflexió, plantejada al llarg dels dos primers capítols (de només tres pàgines en conjunt). De manera resumida, explica que la idea de l'etern retorn suposa que tot el que s'ha esdevingut i s'esdevindrà al llarg de la història passada, present i futura, deixa de tenir l’atenuant de la seva fugacitat. Arriba a aquesta conclusió perquè dedueix de la mateixa teoria que “una vida que desapareix d’una vegada per sempre, que no retorna, és com una ombra, no té pes, és morta per endavant, i si ha estat terrible, bella, sublim, aquest horror, aquesta bellesa, aquesta sublimació, no signifiquen res”.

Però llavors fa un gir en el seu raonament i en comptes d’acceptar la suposada feixuguesa d’aquesta existència perpètua (Nietzsche diu que és “la càrrega més feixuga”), li dóna la volta i amolla això: “Si l’etern retorn és la càrrega més feixuga, llavors les nostres vides poden aparèixer, sobre aquest rerafons, en tota la seva esplèndida lleugeresa”. Doncs així, amb aquesta dualitat lleugeresa/feixuguesa, és com perfila al seu protagonista, el Tomàs, un cirurgià de personalitat iconoclasta, imbuïda de lleugeresa vital i existencial (és un malalt de sexe), retratat en el marc de la Primavera de Praga, un episodi fallit de revolta ciutadana trepitjada per la bota estalinista, i per tant de feixuguesa extrema.

Crida molt l’atenció, això sí, que el Tomàs no sigui gens conscient de la seva lleugeresa i que hagi de ser una fiblada no de mala consciència sinó de sentiment amorós el que pugui despertar-lo del seu estat natural de letàrgia promiscua. Ara bé, com que li resulta tan desconegut i no està gens segur que allò sigui el que tothom identifica amb l’amor, es comença a plantejar les raons d’aquest dubte i va a parar (on sinó?), a la causa última: l’etern retorn.

Fa exactament aquesta argumentació (final del capítol 3 de la mateixa primera part), que transcric a continuació perquè s'entengui tot una mica millor: “En el fons és bastant natural no saber el que un vol. L’home no pot saber mai què és el que ha de voler perquè no té més que una vida i no la pot ni comparar amb les seves vides anteriors ni corregir-la en les posteriors.

Què és millor, estar amb la Teresa o quedar-se sol? No existeix cap mena de possibilitat de comprovar quina decisió és la millor, perquè no existeix cap comparació possible. L’home ho viu tot de seguida per primera vegada i sense cap preparació. Com si un actor representés la seva obra sense el més petit assaig. Però, quin valor pot tenir la vida si el primer assaig de viure ja és la vida mateixa? Per això la vida sempre sembla un esbós. Però tampoc esbós és la paraula precisa, perquè un esbós és sempre l’esborrany d’alguna cosa, la preparació per a una pintura, mentre que l’esbós que és la nostra vida és un esbós per a res, un esbós sense pintura.

‘Einmal ist keinmal’, Tomàs es repetia per a si mateix aquest proverbi alemany. El que s’esdevé només una vegada és com si no s’esdevingués mai. No poder viure més que una sola vida és com no viure’n cap”.

És evident, doncs, que des del punt de vista del Tomàs, l’etern retorn no ens serveix per millorar com a persones perquè la repetició de la jugada fins a l’infinit no canvia el resultat, que sempre és el mateix. I com que tot és improvisat i calcat (fruit d’una única existència clonada fins a l’infinit), això ens condemna a ser no només retornats sinó també reincidents, i pels segles dels segles amen.

Segur que des de la reencarnació, que predica el camí de perfecció de les ànimes al llarg de les successives existències dels cossos que les acullen, tot això deu sonar molt herètic, però tendeixo a pensar que l’etern retorn resulta molt més creïble. Sobretot perquè, tal com deia al començament, gaudeix d’una base cada cop més empírica, per l’acostament dels postulats filosòfics i científics.

Es tracta d’una proximitat induïda per la matemàtica pura, a través del famós 
‘Teorema de la recurrència de Poincaré’. Parteix de la base acceptadíssima que l’energia no es crea ni desapareix, només es transforma. En aquestes condicions, el matemàtic francés Henri Poincaré (s.XIX-XX) planteja i demostra amb les equacions pertinents que un sistema que conté una quantitat finita d’energia i es manté confinat en un volum espacial finit i invariable en el temps, retornarà al cap d’una infinitat d’anys al seu estat inicial.

I si ara, des d’aquí, anem a l’astrofísica i prenem com a referència del temps positiu el moviment de sístole del cosmos (en expansió des de fa 14.000 milions d’anys), hem de suposar que un cop comenci la diàstole i tot faci el curs invers en el temps i en l’espai, no costa gaire endevinar que acabarem tornant al punt de partida, i sant tornem-hi de nou.

Benvinguts al dia de la marmota!

CONDICIONS PER PARTICIPAR

La barreja de vivències i idees que experimentem fan un còctel de raons i emocions tan llarg i variat que sovint ens falta temps per assaborir-lo i ens limitem a engolir-lo. Per anar-los disfrutant tots (els meus i els de qui s'animi a compartir-los, amb l'única condició que siguin de collita pròpia), presentaré aquí el segon d'aquesta 'Coctelera', amb la intenció que, si us ve de gust, l'acabem paladejant plegats.

Us explico com fem. Haureu d'estar disposats a aprofitar el còctel de referència proposat aquí com a punt de partida de l'intercanvi de punts de vista sobre el tema en qüestió, per presentar per escrit el vostre còctel particular sobre això, que a més haureu de llegir en veu alta a tots els assistents, com a condició 'sine qua non' per poder participar amb veu i vot a la trobada coctelera. En cas contrari, els que hi assisteixin només podran escoltar.

Un cop feta la lectura inicial dels diferents còctels, començarà la tertúlia-debat sobre tot plegat. Amb el benentès, repeteixo, que qui no s'hagi mullat preparant el seu còctel particular posant-lo per escrit i llegint-lo després a la concurrència, no s'hi podrà involucrar.

Com que espero assaborir-ne de tots els gustos i colors (i suposo que vosaltres també), us començo servint el segon, amb molt de gust.